Conocí a T.

Conocí a T. en la más inverosímil de las situaciones. Jamás creí que iba a convertirse en amiga. La llamo amiga porque si me pasara algo y necesitara consejo creo que no dudaría en llamarla. T. es mucho más joven que yo pero me da mil vueltas en todo. Somos muy distintas y sin embargo, me reconozco en ella en algunas de sus frases, quizá porque algunas de las cosas que dice las compartía yo hace unos años. A. tiene las cosas clarísimas, para empezar. Sabe lo que quiere y hace todo lo que puede para conseguirlo. No os digo más...tiene su vida calculada hasta los 53. Es un esbozo, admite. Habrán cambios, cosas que no saldrán bien... pero tiene su mapa de ruta particular y va a por él. Recursos no le faltan.

Percentatges

S

Destrempament pel futur

... aquell noi que semblava tret d'una pàgina dels contes il·lustrats catalans de la meva infantesa, aquell que talment semblava una de les figures primes de gran cara rodona i plana, de to carni saludable i roig rodonet a les galtes. Aquell noi primet i actiu, content i alegre, atractiu pel sol contagi d’una vitalitat somrient. Devia ser entre tres i cinc anys més gran que jo i recordo haver-lo observat a l'escola, ara ja fa molts anys, amb la profunda admiració pròpia de la innocència de l'edat. Encara em queda aquella mena de pòsit d'embadaliment i d'enamorament experimental i platònic.

I avui l'he vist,

fent passar el bitllet de tren per una màquina validadora idèntica a la del costat i a la del costat de la del costat, amb barba mal afaitada de fa un parell de dies, amb la cara de son i amb l'expressió de fàstic pròpies de les nou del matí d'un dia laborable.

Quin greu.

Quiròfan I

És un espai quadrat i gran, prou generós per emmotllar-se a qualsevol ocasió. És més modern que el primer al que vaig entrar, ara farà uns cinc anys. Estic nerviosa perquè tot i que sospitava que potser no m’adormirien del tot, no en tenia cap certesa i ja feia més d’una hora que mirava de convèncer-me que tot eren paranoies meves, que si per treure’m quatre queixals del seny ho havien fet, com no havien de fer-ho ara?

Aquest cop, però, el meu jo desconfiat tenia raó.

Quan estava a l’espera que em col·loquessin en aquest passadís, estirada indefensa a la llitera, he hagut de deixar que m’encasquetessin una gorra de cel·lulosa verda. Com que vaig movent el cap intentant veure-ho tot, la goma es va escorrent cap a endavant i la visió se’m va privant uns mi·lisegons fins que jo mateixa no m’allibero amb un ràpid gest de la mà. Llavors, se m’acosta una noia d’uns trenta pocs que duu una mena de gorra de tela sense visera amb forma fixa. La gorra és estampada de colors vius, molt mona, i al moment em ve la imatge del cirurgià negre d’Anatomia de Grey, operant. Jo pensava que dur gorres de forma fixa estampades en contrast amb el mono blau de cirurgià era un regal de la ficció. Però no. La professional sanitària no es presenta, però m’informa que em posarà una via, i ho fa al moment amb l’ajuda d’una enorme agulla gruixuda i llarga que fa passar per dins d’una de les venes, tan ben marcades, de la meva mà dreta que em puja cap a dalt del braç. La inserció és dolorosa, potser perquè l'ha haguda de fer dos cops per fer-la bé. Hi col·loca una mena de petita aixeta de plàstic coronada amb una clau de pas principal. 'Estàs nerviosa?', em pregunta. 'Una mica', responc, però és fals: en realitat tinc molta por, una por com no havia tingut mai, com d’impotència, de redempció. 'Val, doncs et poso un ‘xupito’'. ‘Posa-me’n dos, si vols.’

Donaria qualsevol cosa per estar ara col·locada.

Fa servir la clau de pas principal que m’ha crescut sobre la mà per deixar anar dins el meu torrent sanguini una substància transparent, abans tancada en una ampolleta sense etiquetar. Penso que potser sigui un placebo perquè, fos el que fos, no m’ha calmat gens.

O sí...

De mica en mica, els meus membres fan per relaxar-se, se solten sols. Començo a veure-hi doble i a perdre la pesadesa de la gravetat. ‘M’adormo’, penso, ‘bé’. Però una veu d’home argentí m’espavila. Es presenta com l’anestesista. És la meva oportunitat: ‘No m’adormiràs del tot?’, pregunto, i miro de fer-li ullets de llàstima amb la fe que els copsarà a pesar de la gorra dels c***. ‘No. ¿Querés que te duerma del todo?’ ‘Sí’. ‘No... Sólo te daremos un pinxasito en la espalda y listo! Será muy rápido.’ ’Vale, oye, podries col·locar-me bé el gorro?’ Ho fa encantat. I cap a dintre!

Obro les portes abatibles del quiròfan amb l’impuls de la llitera empesa per algú altri, com a les pelis. Em rep una nova professional de la medicina que també duu una gorra de tela sense visera, rígida però gastada, com més d’estar per casa. ‘Hola noia, com estàs?’ ‘Una mica nerviosa’ ‘Per què? Si això no és res, ja veuràs! De tota l’operació, la major part del temps és el preoperatori, la preparació.’ De seguida em posa una pinça al dit del mig de la mà dreta, la mateixa sobre la que m’ha crescut una arrel i una tija. Un bip constant però de ritme variable comença a sonar. Segueixo amb la vista el cable que surt de la pinça i vaig a parar a la pantalla de les pulsacions i el ritme cardíac, com a les pelis. Per assegurar-me que aquella pantalla està parlant de mi, decideixo treure’m la pinça- escàndol del dit on me l’han posada amb l’ajuda de l’altra mà.

Silenci.

Faig bondat immediatament tot recol·locant la pinça- escàndol on estava, ara, però, amb la certesa que sí, que la pantalla està parlant de mi: 100, 98, 93, 103, 92, 89, 100.

‘Hola s, com estàs?’ És el meu metge. Va vestit de verd i duu una gorra verda com la meva i d’una orella li penja una mascareta de cel·lulosa blanca. El veig més morè que en la darrera visita, però potser és la llum, tèbia. Va acompanyat d’una noia que em sembla molt jove, però tampoc no me la presenta. Ella porta el mateix uniforme que ell, i tots dos s’aparten de mi per recolzar-se sobre una taula auxiliar d’acer que hi ha contra una paret. M’observen a mi i a la professional de la medicina que segueix preparant-me, voltant i fent soroll. ‘Ara el Dr. et punxarà a l’esquena perquè no notis res’, i em demana que m’assegui penjant les cames per la banda llarga de la llitera. Li faig cas. El Dr. argentí em diu que, sobretot, no em mogui, i es col·loca al meu darrera.

In The Mood

In Memoriam...



S.

Il faut...

Il faut s'habituer à vivre...
Hay que acostumbrarse a vivir...
Katherine Mansfield

[Cita hallada al azar tras abrir los diarios de Mansfield en una librería. Luego intenté reencontrarla sin suerte... es lo que tiene la suerte y el azar: cuando se buscan, es imposible toparse con ellos].



S.

la pell flonja dels anglesos

És una corresponsal catalana que és a les illes britàniques des de fa mesos. Crec que a Anglaterra sempre hi havien anat homes per a tv3. Té una veu agradable, més que l’aspecte. El primer cop que la vaig veure no li vaig notar però més endavant, diria que progressivament, li va anar sortint aquella brillantor particular i característica. Tu alucines, em vaig dir, i em vaig fer reflexionar sobre la semblança autoconfessa que sempre he pensat que ens caracteritza als catalans respecte dels british més autòctons, els de la Britànnia profunda: blancs, poca pena, secs, amb cara de fred i de pocs amics a primera vista. Al cap d’uns dies va tornar a aparèixer la corresponsal catalana a Anglaterra, informant aquest cop sobre un afer poc rellevant de política local, i llavors li vaig tornar a veure.

Van anar passant els dies i van arribar els Nadals. Amb ells, la germana menor del meu home, que està vivint a Londres des de fa uns mesos, va arribar per instal·lar-se a casa nostra un parell de setmanes. Una bona nit, estàvem veient una pel·li, escarxofats al sofà, quan va aparèixer ella traient el cap per la porta del menjador. Aquell sobtat contacte visual em va enganxar desprevinguda i amb ell l’autoafirmació de les meves sospites. La pell de la cara li brillava de forma característica tot recobrint uniformement una capa de carn musculosa, la de les galtes, d’aproximadament un dit de gruix, perfectament equiparable a l’aspecte d’un pudíng d’ou quallat al punt i acabat de servir a taula un diumenge al migdia. La pell apretada traspuava brillantor, era flonja i alhora tersa. Eureka! Jo tenia raó. No es tractava pas d’una apreciació parcial i racista de l’aspecte d’un grup poblacional allunyat però no tant de la nostra cultura. Realment els anglesos desprenen un aspecte-tipus probablement d’acord a la seva alimentació, la qual sembla obviar qualsevol protagonisme de fruites i verdures a favor de galetes de manteca i de xocolata amb toffee regades, això sí, amb te o amb birra, depenent del moment del dia.

Els Nadals se’n van anar i amb ells la germana menor del meu home que havia vingut a passar un parell de setmanes amb nosaltres. Al cap dels dies, la corresponsal de TV3 a Londres donava la notícia de l’aniversari del naixement de Darwin i de les celebracions corresponents del seu poble natal en reconeixement a la seva vida i obra. Sí, degut a l’aspecte flonjo però alhora ters de la pell de les galtes de la corresponsal catalana a les illes britàniques, puc afirmar i afirmo que a ella els anglesos també l’han abduïda.

s

L'oKupa

És jove, d’uns vint anys. Està aparentment sa. Es veu d’una hora lluny pul·lulant entre els vianants. Es fa acompanyar d’un cadellet fresc i vital, jove, viu. És tan familiar per a la gent a la que assalta com per a mi. Repeteix la mateixa pregunta a totes i cadascuna de les persones que va trobant pel camí, incert. Al gos, moníssim, li fa gràcia això d’avançar una petita passa amb moviment curt i perfectament articulat de les quatre potes seguida d’una pausa sobtada. L’abrupta i quasi permanent parada que no deixa temps per al repòs li fa gràcia, i la seva pròpia gràcia el sorprèn i el fa riure cap a sí mateix. El d’avui és tipus dogo, gris marengo, vestit amb un collaret color verd àcid. Segur que no era la intenció de l’okupa, però resulta que el gos va à la mode. A mesura que se m’acosta deixo de veure’l a ell per fixar-me en l’amo:

Botes i pantalons militars, bómber de color grana en estat inexpugnable de putrefacció a banda i banda i al voltant de les butxaques. Desprèn la ferum indiscutible de la brutícia personal i la del vi de tetrabric. Assalta consecutivament i amb rapidesa tothom que troba, reformulant la mateixa pregunta una vegada i una altra en qüestió de segons. És alguna cosa com ara Hola, podrías ayudarme con lo que puedas para comprarle al perro comida y pa’ las vacunas y eso? De vegades, quan li sembla que l’escolten, s’inclou en l’enunciat de les necessitats del gos, apuntant quelcom del tipus bueno, y si queda algo pa’mí, claro, que yo también como… Duu la cara foradada en massa per més d’una desena de pírcings: varis a ambdues orelles, a les celles, al nas pel cartílag central i per a ambdues aletes, a la barbeta, al llavi inferior del costat esquerra. S'acosta. No em surt bé l’estratègia de pretesa ignorància girant el cap cap a un altra banda. Des que em mira fixament tot movent els llavis que li dic que no amb el cap. Pretenc no sentir les seves paraules perquè porto posats els auriculars. No sé a què espera per tornar a deixar-me tranquil·la. Se’n va, i segueix preguntant al personal.
s

A corre-cuita...

Havia entrat moltes vegades en aquell cafè del carrer Ferran però mai no s'havia fixat en aquell sostre. Va haver de ser un afroamericà qui li descobrís el que s'amagava allà dalt. Un reguitzell d'antics noms, joiers de vés a saber quina època, que encara es conservaven enmig d'aquelles antigues i lluents bigues. 'Nice', li va dir ella. 'Awesome', li va contestar ell. Minuts després, va saber més coses: que allò havia estat una joieria i que una altra joia s'amagava a pocs metres (una mesquita en ple Gòtic). Ell, l'afroamericà cofoi, feia llista dels descobriments que havia fet en aquell lloc de pas, Barcelona, i sobre els que aviat escriuria... Ella, atrafegada com sempre, corria a trobar una taula per prendre's el cafè a corre-cuita.

La noia de l'autobús

La noia de l’autobús no sabia com havia arribat a ser-ho. Mentre s’esperava a la parada pensant en un text que tenia com a protagonista una ampolla de Freixenet, algú li havia tornat a encetar conversa. Minuts més tard, la noia de l’autobús rebia instruccions sobre les millors botigues del barri i uns quants minuts més tard, la convidaven a prendre unes cerveses. La noia de l’autobús queia així en el parany de sempre...i sense adonar-se, en pocs segons, ja estava enregistrada en el mòbil d’una desconeguda, que li deia: com et deies?
... És igual, hi poso la noia de l’autobús.

S.

Retrobament

(Bar obrer, prop del centre de la gran Barcelona. Una pesada porta de vidre dóna pas a sis esglaons que deixen enrere una màquina de tabac i una escurabutxaques. El local és estret fins a la meitat, fins a on arriba la barra, i després s’obre un menjador mitjà amb moltes taules arrambades a ambdues bandes d’ambdues parets. La majoria són quadrades per una o dues persones, d’altres rectangulars per a quatre, totes de plàstic amb taulell beix i potes negres. El local és ple de fum de tabac i fa olor de fritanga. Un dels cambrers surt del taulell amb un total de tres plats i una canya entre un braç i les dues mans quan topa amb una noia convencional, amb accent català molt marcat. Ell, carregat, s’atura i la mira. Ella li torna fixament la mirada i somriu.)


CAMBRER: Hombre!
CLIENTA: Hola!
CAMBRER: Hola!
CLIENTA: Hola.
CAMBRER: Cuanto tiempo!
CLIENTA: Sí, mucho.
CAMBRER: Vaya...
CLIENTA: Sí...
CAMBRER: Cuanto tiempo, eh?
CLIENTA: Sí, sí...
CAMBRER: Y qué tal?
CLIENTA: Bien...
CAMBRER: Hacía mucho tiempo que no venías por aquí.
CLIENTA: Sí... mucho.
CAMBRER: Y qué tal?
CLIENTA: Bien , bien, yo bien.
CAMBRER: Bueno...
CLIENTA: Y vosotros?
CAMBRER: Pues...
CLIENTA: Qué tal?
CAMBRER: Bien, sí... Tú, todo bien?
CLIENTA: Sí, sí...
CAMBRER: Mucho tiempo hacía...
CLIENTA: Sí, sí, bastante...
CAMBRER: Sí, sí.
CLIENTA: Sí...
CAMBRER: Bueno, pues nada, pasa.
CLIENTA: Sí, vale.

s

L'eixida

El millor racó de l’enorme casa familiar és l’eixida. Hi penso en una plàcida nit de juliol, mentre em fumo un mai d’amagades, com si hagués tornat a l’adolescència. L’eixida és estreta i llarga, tant com ho és la cuina. Arrenca des de la porta del menjador i acaba a la porta interior del garatge. El terra és de rajoles quadrades d’uns quaranta per quaranta. Les rajoles són de pedra, antigues. Tenen el fons blanc però estan profusament esquitxades per tot de pedretes negres i marrons i d’un altre blanc, totes petitones. Recordo un dia que, fa molts anys, reformant la cuina, en vam haver d’aixecar una: aquella era una rajola de veritat, no com les d’ara que es trenquen com si res! La rajola mateixa devia de fer deu centímetres de gruix, i la massilla corresponent estava enganxada amb força tal que la vam haver d’arrencar sencera, des dels fonaments.

Les parets de l’eixida són blanques i altíssimes, tant com dos dels tres pisos del casalot. La paret que també ho és del veí, la de la banda esquerra segons es surt, està plena de plantes que en pengen i s’hi enfilen. La majoria de les plantes neixen des de l’espai on el meu pare hi va fer, fa molts anys, un solc limitat per una mini paret d’uns deu centímetres d’alçada, a tall de jardinera, perquè la meva mare hi pogués plantar el que volgués. Els primers anys de viure aquí, quan teníem pocs mobles i molt espai, les plantes van ser útils per omplir l’abundància de buidor en la que vivíem. A mesura que es van anar comprant mobles, les plantes es van anar traslladant del menjador cap a la jardinera de l’eixida. Llavors, no hi havia cap que fes més d’un metre i mig d’alçada. Però amb els anys, la planta del llorer, les campanes vermelles, i el gessamí, sobretot el gessamí, han anat creixent i creixent i creixent
Les flors blanques del gessamí cauen a terra en desenes durant els mesos d’estiu, i perfumen intensament la planta baixa de la llar familiar. Quan la meva àvia va viure aquí, les recollia pel matí, després d’haver-se pres el seu cafè amb llet molt calent. Per la tarda, la meva mare les tornava a escombrar i, per la nit, abans d’anar a dormir, ja en tornaven a haver, caigudes amb gràcia pel terra o reposades sobre les altres plantes que pengen de la paret. El gessamí va créixer tant, i es va fer tan fort, tan potent, que la tija es va anar transformant en tronc, i el tronc va anar estenent les seves arrels sota terra, al llarg dels anys. Tantes arrels va criar, que una de les robustes rajoles, sorprenentment, va començar a esquerdar-se. En adonar-se’n, el meu pare va decidir que havia arribat el moment de retallar la planta perquè deixés de ser salvatge, perquè deixés de ser innocent. La meva mare hi va estar d’acord: el gessamí era un fill seu, però no podia deixar que trenqués les rajoles.
Així doncs, un dia va venir un amic del meu pare de tota la vida, amb una enorme escala de fusta, i un des de casa del veí i des del terrat, i l’altre des de la mateixa eixida i des d’una finestra de casa del pis de dalt, van començar a retallar i retallar i retallar. Quan jo vaig arribar aquell vespre, vaig trobar la meva mare plorant: mira què han fet amb el gessamí. I el gessamí havia tornat a fer poc més d’un metre i mig, com si hagués tornat a l’adolescència. El meu pare mirava de seguir consolant-la, dient-li que en comprarien un altre i el tornarien a plantar al mateix lloc, i que l’anirien tallant una mica cada any perquè això no tornés a passar.

Aquesta plàcida nit de juliol, mentre em fumo un mai d’amagades i inspiro l’olor de les flors del jove gessamí que puja per la paret del meu darrera, penso en lo maca que és aquesta eixida. M’encanto amb la tauleta rodona de ferro pintat de blanc i les cadires a joc. Observo les onze potes que floten sobre les robustes rajoles de terra i la manera com el rovell del ferro les contamina amb el seu taronja cansat. Sobre el vidre de la tauleta, aquesta nit descansa una preciosa orquídia blanca, esvelta i delicada, alta, elegant. Dèbil. El meu pare li va regalar a la meva mare pel seu vint-i-vuitè aniversari de casats, ara farà prop d’un mes. L’orquídia està dins un pot de plàstic transparent, ple d’aigua. Penso que no compta amb l’aixopluc de la terra ferma amb que compten les altres plantes. És fràgil, però fa més d’un mes que és viva. Potser en tingui prou amb l’escalfor del dia i amb la bonança de les nits d’estiu.
Llavors, just llavors, un pètal se’n desprèn i cau. A càmera lenta.
I ja ho entenc: l’orquídia s’esvairà rodejada de la pau d’aquesta eixida.

s

Món invisible...

En uns moments naixerà un altre bloc... De fet, aquest bloc va néixer fa temps, en una nit en què, de ben segur, es van dir moltes ximpleries... ximpleries, o paraules voladisses que segurament s’haguessin oblidat si una altra persona sense pressa, però sense pausa, no les hagués anat recordant en el decurs dels darrers mesos...

I aquest nou bloc que naixerà ara, a quatre mans, ja dic, tal vegada pugui créixer fins tenir-ne d’altres... Estaria bé que fos un bloc de molts tentacles i nasqués també amb la idea de romandre dorment i despertar de tant en tant, només quan aparegui alguna història invisible, d’aquelles mundanes que normalment costen de veure i ens cridi per alguna cosa l’atenció. Aleshores hi posarem lletra, i potser fins i tot ritme... qui sap. Intentarem escriure sobre allò que veiem i passa desapercebut en el dia a dia i que creiem que val la pena explicar. Sense importar formes i estils...

I aprofitant que queden poques nits de ximpleries, volíem donar-li forma abans que fos massa tard. Que les ximpleries no s’esvaneixin, encara que tinguin altres formes i tons... per tant, en una nit com tantes, el món invisible deixa per fi de ser-ho...

s & S