la pell flonja dels anglesos

És una corresponsal catalana que és a les illes britàniques des de fa mesos. Crec que a Anglaterra sempre hi havien anat homes per a tv3. Té una veu agradable, més que l’aspecte. El primer cop que la vaig veure no li vaig notar però més endavant, diria que progressivament, li va anar sortint aquella brillantor particular i característica. Tu alucines, em vaig dir, i em vaig fer reflexionar sobre la semblança autoconfessa que sempre he pensat que ens caracteritza als catalans respecte dels british més autòctons, els de la Britànnia profunda: blancs, poca pena, secs, amb cara de fred i de pocs amics a primera vista. Al cap d’uns dies va tornar a aparèixer la corresponsal catalana a Anglaterra, informant aquest cop sobre un afer poc rellevant de política local, i llavors li vaig tornar a veure.

Van anar passant els dies i van arribar els Nadals. Amb ells, la germana menor del meu home, que està vivint a Londres des de fa uns mesos, va arribar per instal·lar-se a casa nostra un parell de setmanes. Una bona nit, estàvem veient una pel·li, escarxofats al sofà, quan va aparèixer ella traient el cap per la porta del menjador. Aquell sobtat contacte visual em va enganxar desprevinguda i amb ell l’autoafirmació de les meves sospites. La pell de la cara li brillava de forma característica tot recobrint uniformement una capa de carn musculosa, la de les galtes, d’aproximadament un dit de gruix, perfectament equiparable a l’aspecte d’un pudíng d’ou quallat al punt i acabat de servir a taula un diumenge al migdia. La pell apretada traspuava brillantor, era flonja i alhora tersa. Eureka! Jo tenia raó. No es tractava pas d’una apreciació parcial i racista de l’aspecte d’un grup poblacional allunyat però no tant de la nostra cultura. Realment els anglesos desprenen un aspecte-tipus probablement d’acord a la seva alimentació, la qual sembla obviar qualsevol protagonisme de fruites i verdures a favor de galetes de manteca i de xocolata amb toffee regades, això sí, amb te o amb birra, depenent del moment del dia.

Els Nadals se’n van anar i amb ells la germana menor del meu home que havia vingut a passar un parell de setmanes amb nosaltres. Al cap dels dies, la corresponsal de TV3 a Londres donava la notícia de l’aniversari del naixement de Darwin i de les celebracions corresponents del seu poble natal en reconeixement a la seva vida i obra. Sí, degut a l’aspecte flonjo però alhora ters de la pell de les galtes de la corresponsal catalana a les illes britàniques, puc afirmar i afirmo que a ella els anglesos també l’han abduïda.

s