Retrobament

(Bar obrer, prop del centre de la gran Barcelona. Una pesada porta de vidre dóna pas a sis esglaons que deixen enrere una màquina de tabac i una escurabutxaques. El local és estret fins a la meitat, fins a on arriba la barra, i després s’obre un menjador mitjà amb moltes taules arrambades a ambdues bandes d’ambdues parets. La majoria són quadrades per una o dues persones, d’altres rectangulars per a quatre, totes de plàstic amb taulell beix i potes negres. El local és ple de fum de tabac i fa olor de fritanga. Un dels cambrers surt del taulell amb un total de tres plats i una canya entre un braç i les dues mans quan topa amb una noia convencional, amb accent català molt marcat. Ell, carregat, s’atura i la mira. Ella li torna fixament la mirada i somriu.)


CAMBRER: Hombre!
CLIENTA: Hola!
CAMBRER: Hola!
CLIENTA: Hola.
CAMBRER: Cuanto tiempo!
CLIENTA: Sí, mucho.
CAMBRER: Vaya...
CLIENTA: Sí...
CAMBRER: Cuanto tiempo, eh?
CLIENTA: Sí, sí...
CAMBRER: Y qué tal?
CLIENTA: Bien...
CAMBRER: Hacía mucho tiempo que no venías por aquí.
CLIENTA: Sí... mucho.
CAMBRER: Y qué tal?
CLIENTA: Bien , bien, yo bien.
CAMBRER: Bueno...
CLIENTA: Y vosotros?
CAMBRER: Pues...
CLIENTA: Qué tal?
CAMBRER: Bien, sí... Tú, todo bien?
CLIENTA: Sí, sí...
CAMBRER: Mucho tiempo hacía...
CLIENTA: Sí, sí, bastante...
CAMBRER: Sí, sí.
CLIENTA: Sí...
CAMBRER: Bueno, pues nada, pasa.
CLIENTA: Sí, vale.

s