Quiròfan I

És un espai quadrat i gran, prou generós per emmotllar-se a qualsevol ocasió. És més modern que el primer al que vaig entrar, ara farà uns cinc anys. Estic nerviosa perquè tot i que sospitava que potser no m’adormirien del tot, no en tenia cap certesa i ja feia més d’una hora que mirava de convèncer-me que tot eren paranoies meves, que si per treure’m quatre queixals del seny ho havien fet, com no havien de fer-ho ara?

Aquest cop, però, el meu jo desconfiat tenia raó.

Quan estava a l’espera que em col·loquessin en aquest passadís, estirada indefensa a la llitera, he hagut de deixar que m’encasquetessin una gorra de cel·lulosa verda. Com que vaig movent el cap intentant veure-ho tot, la goma es va escorrent cap a endavant i la visió se’m va privant uns mi·lisegons fins que jo mateixa no m’allibero amb un ràpid gest de la mà. Llavors, se m’acosta una noia d’uns trenta pocs que duu una mena de gorra de tela sense visera amb forma fixa. La gorra és estampada de colors vius, molt mona, i al moment em ve la imatge del cirurgià negre d’Anatomia de Grey, operant. Jo pensava que dur gorres de forma fixa estampades en contrast amb el mono blau de cirurgià era un regal de la ficció. Però no. La professional sanitària no es presenta, però m’informa que em posarà una via, i ho fa al moment amb l’ajuda d’una enorme agulla gruixuda i llarga que fa passar per dins d’una de les venes, tan ben marcades, de la meva mà dreta que em puja cap a dalt del braç. La inserció és dolorosa, potser perquè l'ha haguda de fer dos cops per fer-la bé. Hi col·loca una mena de petita aixeta de plàstic coronada amb una clau de pas principal. 'Estàs nerviosa?', em pregunta. 'Una mica', responc, però és fals: en realitat tinc molta por, una por com no havia tingut mai, com d’impotència, de redempció. 'Val, doncs et poso un ‘xupito’'. ‘Posa-me’n dos, si vols.’

Donaria qualsevol cosa per estar ara col·locada.

Fa servir la clau de pas principal que m’ha crescut sobre la mà per deixar anar dins el meu torrent sanguini una substància transparent, abans tancada en una ampolleta sense etiquetar. Penso que potser sigui un placebo perquè, fos el que fos, no m’ha calmat gens.

O sí...

De mica en mica, els meus membres fan per relaxar-se, se solten sols. Començo a veure-hi doble i a perdre la pesadesa de la gravetat. ‘M’adormo’, penso, ‘bé’. Però una veu d’home argentí m’espavila. Es presenta com l’anestesista. És la meva oportunitat: ‘No m’adormiràs del tot?’, pregunto, i miro de fer-li ullets de llàstima amb la fe que els copsarà a pesar de la gorra dels c***. ‘No. ¿Querés que te duerma del todo?’ ‘Sí’. ‘No... Sólo te daremos un pinxasito en la espalda y listo! Será muy rápido.’ ’Vale, oye, podries col·locar-me bé el gorro?’ Ho fa encantat. I cap a dintre!

Obro les portes abatibles del quiròfan amb l’impuls de la llitera empesa per algú altri, com a les pelis. Em rep una nova professional de la medicina que també duu una gorra de tela sense visera, rígida però gastada, com més d’estar per casa. ‘Hola noia, com estàs?’ ‘Una mica nerviosa’ ‘Per què? Si això no és res, ja veuràs! De tota l’operació, la major part del temps és el preoperatori, la preparació.’ De seguida em posa una pinça al dit del mig de la mà dreta, la mateixa sobre la que m’ha crescut una arrel i una tija. Un bip constant però de ritme variable comença a sonar. Segueixo amb la vista el cable que surt de la pinça i vaig a parar a la pantalla de les pulsacions i el ritme cardíac, com a les pelis. Per assegurar-me que aquella pantalla està parlant de mi, decideixo treure’m la pinça- escàndol del dit on me l’han posada amb l’ajuda de l’altra mà.

Silenci.

Faig bondat immediatament tot recol·locant la pinça- escàndol on estava, ara, però, amb la certesa que sí, que la pantalla està parlant de mi: 100, 98, 93, 103, 92, 89, 100.

‘Hola s, com estàs?’ És el meu metge. Va vestit de verd i duu una gorra verda com la meva i d’una orella li penja una mascareta de cel·lulosa blanca. El veig més morè que en la darrera visita, però potser és la llum, tèbia. Va acompanyat d’una noia que em sembla molt jove, però tampoc no me la presenta. Ella porta el mateix uniforme que ell, i tots dos s’aparten de mi per recolzar-se sobre una taula auxiliar d’acer que hi ha contra una paret. M’observen a mi i a la professional de la medicina que segueix preparant-me, voltant i fent soroll. ‘Ara el Dr. et punxarà a l’esquena perquè no notis res’, i em demana que m’assegui penjant les cames per la banda llarga de la llitera. Li faig cas. El Dr. argentí em diu que, sobretot, no em mogui, i es col·loca al meu darrera.