cuidao con el bolso

[Un estanc d'un estació de metro concorreguda. Se sent parlar àrab a una parella de nois marroquins que es dirigeix cap a la sortida.]

L'ESTANQUERA: Uy, moros!  Cuidao con el bolso...

Lost in attraction

[Dia festiu, tot per fer. Ritme lent. Em preparo l’esmorzar. Sec al sofà per prendre-me’l.

Mirada perduda en direcció a l’exterior. Dia brillant i clar, llum del sol del hivern sobre un cel color blau cel, brillant, profund, intens.] 

Podria sortir a donar una volta i que em doni aquesta llum tan neta. Ja seran les dotze. Em posaré crema hidratant, no sigui cas. Bé, abans hauria de fer els plats. Hi ha roba per a una rentadora? Quan surti podria passar per casa el papes, així els torno el carretó i els veig, que si no ja farà una setmana. I avui hi ha botigues obertes? Hauria de pillar-li sorra al gat que, pobre, quasi ha d’entrar al calaix de puntetes...

Podria aprofitar i donar-li una bona embranzida al llibre del Swift. Pensava que seria més bo, francament, d’aventures d’aquestes que es mengen d’una queixalada, però no. També, amb tot el que he de fer de la uni..., el Swift me’l puc deixar pel tren. Podria planificar-me els dies d’estudi en vista al calendari d’exàmens. Amb l’excel, em sembla que hi ha un calendari a les opcions, i així, cada dia planejo les hores d’estudi. He d’aprofitar que cauen un per setmana i que m’han mantingut l’horari de feina amb tardes lliures. Que, per cert, he de mirar-me el tema cv. Merda de feina! A veure si trobo alguna que em faci pensar una mica. Per anar bé hauria de trobar algun curs preparatori pel proficency, imprescindible, que el francès em fa mandra. Però amb quina pasta em pago el curs d’anglès? A veure si pillo algun curro millor pagat perquè si no, ja em diràs. I encara els he d’agrair que em deixin mantenir l’horari com si anés a les classes. Flipo com em van passant les tardes, com si res, sense acabar de fer res, pensant en el que hauria de fer, cuinant-me el sopar i el dinar del dia següent, correu, facebuk i au! A dormir que són les mil...

He de fer llista pel súper, ja fa dies, vaja. Podria fer ruta demà: codis, àrea de guisuna, i els frescos (fruita i demés) aquí al davant. No cal que carregui al codis perquè després he de pujar la súper pujada. He de comprar llet, vi (que allà hi ha més varietat i a millor preu), quicos, bacon, patates xips pel futbol del dimarts; de neteja? No, no cal res. Ostres, he de mirar com està el tema peles, que em sembla que, sent ja dia deu, hauré d’anar a per les ofertes directa, no més de deu o quinze euros, no sé quant em queda. Mira, ho faig ja, que si no, em pillarà el toro.

[Sec davant l’ordinador, consulto la línia oberta.]

Buf, quina merda. He de trobar algo millor pagat. A veure el mail..., facebuk...

I aquesta? Per fi s’ha decidit a publicar. Ja l’era hora. Podria posar-me jo amb el meu moninvisible, que fa un any que no el toco. Però què hi poso? M’ha passat la inspiració, crec. Però tinc coses guardades. Quina mandra. Si total... Ara he de centrar-me en altres coses. A veure com estan les meves candidatures. Res. El que hauria de fer és llegir aquell llibre de la llei de l’atracció. He d’atraure el que jo vull. Però què vull? Ho hauria d’escriure, no? En realitat, abans m’ho hauria de creure. Bé, no és que no m’ho cregui, és que m’he d’aclarir sobre què va primer. De fet, per creure-m’ho de veritat podria reprendre aquell llibre de l’autoestima. He d’estimar-me més, és la clau per a tot. On el dec tenir? Em sembla que el vaig fotre a la caixa de tela blava que hi ha a l’armari del passadís. Que, per cert, he d’endreçar aquell armari. Tanta urgència que em va agafar fa tres mesos amb el llibre dels pebrots, que el vaig pagar amb l’american expref perquè a dia quinze ja no tenia un xavo, i era tan urgent per a mi, i al final el vaig deixar tirat a la pàgina setanta-cinc o per allà... Però ho vaig deixar tot bé, amb la llibreteta d’exercicis, llapis, goma; si anava bé, i a més m’agraden els exercicis, són entretinguts, només m’hi he de posar. Què faig? M’hi poso ja? Ara? Hosti quin pal, no? Vaig a fer els plats, que la cuina fa fàstic.  

[Em poso a fer els plats.]

I què dinarem avui? A veure el congelador... Un rostidet de conill amb picada d’ametlles, mmm... Au va!

[Faig el dinar, dinem, reposem el dinar.]

Doncs si el futbol és a les vuit, d’ara fins les vuit tinc tres horetes per endavant, perquè després ja serà l’hora de sopar. I què em puc fer per demà per dinar? Truita de carbassó? Per sopar un biquini i llestos, que passo de tornar a embrutar la cuina. Mira, vaig a llegir una mica el diari on-line, que no és el mateix, ja, però no puc gastar-me els dos euros vint així com així. Dos euros vint és mig dinar de dilluns, per si no em dona temps de fer-me la truita. He de llegir més premsa, això em farà més lliure.

T’has fixat?, se m’ha passat el dia de festa com si res. Amb el matí tan maco que feia, i al final no he anat ni a prendre el sol ni res. I als meus pares, al final no els he anat a veure. Segur que ma mare s’ha picat. Però quan hi vaig, si no? Entre setmana impossible, que entre les coses que he de comprar, els exàmens i tal... impossible. Clar que, he d’anar al sabater a recollir el guant i, de pas, podria anar a tornar-los el carretó, bereno amb ells... Però si ja són les sis! Merda d’hivern, ja és fosc. Si entre que surto, arribo, m’assec, em lio el piti i comencem a xerrar amb ma mare, ja seran les vuit, i el futbol és a les vuit, i el Jan vindrà a les... (‘A quina hora vindrà el Jan?’) Però si ja són dos quarts! Merda. I ara es posaran a jugar i jo estudiaré moltíssim, clar. Si total, amb l’hora que és... I demà a currar... se m’ha passat el dia que no m’he ni adonat. He de fer llista de coses que he de fer. Per cert, he de passar-me per la farmàcia, que toca pastilles i falta ibuprofè. Vaig a posar-me una mica al facebuk.

Hosti! Aquesta està prenyada? Ja? Colló, no? Doncs deu estar amb un milionari perquè sino ja em diràs. Jo no, no puc. Ni ganes. Amb quina pasta?! Si arribo a fi de mes a menys tant...

[Sona el timbre i és en Jan. Estic amb ells fins que comença el futbol. Veiem el futbol. Preparo els biquinis. Fumem. En Jan se’n va.]

No m’he fet la truita. Bé, doncs demà entrepà. I demà: dilluns. Demà miraré les meves candidatures, i com que és dilluns segur que hi ha coses noves. He de trobar una altra cosa, que amb aquesta feina se m’està atrofiant el cap, i no arribo a final de mes.

[Em rento les dents, em poso crema hidratant. Me’n vaig a dormir.]

a new beginning

Conocí a T.

Conocí a T. en la más inverosímil de las situaciones. Jamás creí que iba a convertirse en amiga. La llamo amiga porque si me pasara algo y necesitara consejo creo que no dudaría en llamarla. T. es mucho más joven que yo pero me da mil vueltas en todo. Somos muy distintas y sin embargo, me reconozco en ella en algunas de sus frases, quizá porque algunas de las cosas que dice las compartía yo hace unos años. A. tiene las cosas clarísimas, para empezar. Sabe lo que quiere y hace todo lo que puede para conseguirlo. No os digo más...tiene su vida calculada hasta los 53. Es un esbozo, admite. Habrán cambios, cosas que no saldrán bien... pero tiene su mapa de ruta particular y va a por él. Recursos no le faltan.

Percentatges

S

Destrempament pel futur

... aquell noi que semblava tret d'una pàgina dels contes il·lustrats catalans de la meva infantesa, aquell que talment semblava una de les figures primes de gran cara rodona i plana, de to carni saludable i roig rodonet a les galtes. Aquell noi primet i actiu, content i alegre, atractiu pel sol contagi d’una vitalitat somrient. Devia ser entre tres i cinc anys més gran que jo i recordo haver-lo observat a l'escola, ara ja fa molts anys, amb la profunda admiració pròpia de la innocència de l'edat. Encara em queda aquella mena de pòsit d'embadaliment i d'enamorament experimental i platònic.

I avui l'he vist,

fent passar el bitllet de tren per una màquina validadora idèntica a la del costat i a la del costat de la del costat, amb barba mal afaitada de fa un parell de dies, amb la cara de son i amb l'expressió de fàstic pròpies de les nou del matí d'un dia laborable.

Quin greu.

Quiròfan I

És un espai quadrat i gran, prou generós per emmotllar-se a qualsevol ocasió. És més modern que el primer al que vaig entrar, ara farà uns cinc anys. Estic nerviosa perquè tot i que sospitava que potser no m’adormirien del tot, no en tenia cap certesa i ja feia més d’una hora que mirava de convèncer-me que tot eren paranoies meves, que si per treure’m quatre queixals del seny ho havien fet, com no havien de fer-ho ara?

Aquest cop, però, el meu jo desconfiat tenia raó.

Quan estava a l’espera que em col·loquessin en aquest passadís, estirada indefensa a la llitera, he hagut de deixar que m’encasquetessin una gorra de cel·lulosa verda. Com que vaig movent el cap intentant veure-ho tot, la goma es va escorrent cap a endavant i la visió se’m va privant uns mi·lisegons fins que jo mateixa no m’allibero amb un ràpid gest de la mà. Llavors, se m’acosta una noia d’uns trenta pocs que duu una mena de gorra de tela sense visera amb forma fixa. La gorra és estampada de colors vius, molt mona, i al moment em ve la imatge del cirurgià negre d’Anatomia de Grey, operant. Jo pensava que dur gorres de forma fixa estampades en contrast amb el mono blau de cirurgià era un regal de la ficció. Però no. La professional sanitària no es presenta, però m’informa que em posarà una via, i ho fa al moment amb l’ajuda d’una enorme agulla gruixuda i llarga que fa passar per dins d’una de les venes, tan ben marcades, de la meva mà dreta que em puja cap a dalt del braç. La inserció és dolorosa, potser perquè l'ha haguda de fer dos cops per fer-la bé. Hi col·loca una mena de petita aixeta de plàstic coronada amb una clau de pas principal. 'Estàs nerviosa?', em pregunta. 'Una mica', responc, però és fals: en realitat tinc molta por, una por com no havia tingut mai, com d’impotència, de redempció. 'Val, doncs et poso un ‘xupito’'. ‘Posa-me’n dos, si vols.’

Donaria qualsevol cosa per estar ara col·locada.

Fa servir la clau de pas principal que m’ha crescut sobre la mà per deixar anar dins el meu torrent sanguini una substància transparent, abans tancada en una ampolleta sense etiquetar. Penso que potser sigui un placebo perquè, fos el que fos, no m’ha calmat gens.

O sí...

De mica en mica, els meus membres fan per relaxar-se, se solten sols. Començo a veure-hi doble i a perdre la pesadesa de la gravetat. ‘M’adormo’, penso, ‘bé’. Però una veu d’home argentí m’espavila. Es presenta com l’anestesista. És la meva oportunitat: ‘No m’adormiràs del tot?’, pregunto, i miro de fer-li ullets de llàstima amb la fe que els copsarà a pesar de la gorra dels c***. ‘No. ¿Querés que te duerma del todo?’ ‘Sí’. ‘No... Sólo te daremos un pinxasito en la espalda y listo! Será muy rápido.’ ’Vale, oye, podries col·locar-me bé el gorro?’ Ho fa encantat. I cap a dintre!

Obro les portes abatibles del quiròfan amb l’impuls de la llitera empesa per algú altri, com a les pelis. Em rep una nova professional de la medicina que també duu una gorra de tela sense visera, rígida però gastada, com més d’estar per casa. ‘Hola noia, com estàs?’ ‘Una mica nerviosa’ ‘Per què? Si això no és res, ja veuràs! De tota l’operació, la major part del temps és el preoperatori, la preparació.’ De seguida em posa una pinça al dit del mig de la mà dreta, la mateixa sobre la que m’ha crescut una arrel i una tija. Un bip constant però de ritme variable comença a sonar. Segueixo amb la vista el cable que surt de la pinça i vaig a parar a la pantalla de les pulsacions i el ritme cardíac, com a les pelis. Per assegurar-me que aquella pantalla està parlant de mi, decideixo treure’m la pinça- escàndol del dit on me l’han posada amb l’ajuda de l’altra mà.

Silenci.

Faig bondat immediatament tot recol·locant la pinça- escàndol on estava, ara, però, amb la certesa que sí, que la pantalla està parlant de mi: 100, 98, 93, 103, 92, 89, 100.

‘Hola s, com estàs?’ És el meu metge. Va vestit de verd i duu una gorra verda com la meva i d’una orella li penja una mascareta de cel·lulosa blanca. El veig més morè que en la darrera visita, però potser és la llum, tèbia. Va acompanyat d’una noia que em sembla molt jove, però tampoc no me la presenta. Ella porta el mateix uniforme que ell, i tots dos s’aparten de mi per recolzar-se sobre una taula auxiliar d’acer que hi ha contra una paret. M’observen a mi i a la professional de la medicina que segueix preparant-me, voltant i fent soroll. ‘Ara el Dr. et punxarà a l’esquena perquè no notis res’, i em demana que m’assegui penjant les cames per la banda llarga de la llitera. Li faig cas. El Dr. argentí em diu que, sobretot, no em mogui, i es col·loca al meu darrera.