El millor racó de l’enorme casa familiar és l’eixida. Hi penso en una plàcida nit de juliol, mentre em fumo un mai d’amagades, com si hagués tornat a l’adolescència. L’eixida és estreta i llarga, tant com ho és la cuina. Arrenca des de la porta del menjador i acaba a la porta interior del garatge. El terra és de rajoles quadrades d’uns quaranta per quaranta. Les rajoles són de pedra, antigues. Tenen el fons blanc però estan profusament esquitxades per tot de pedretes negres i marrons i d’un altre blanc, totes petitones. Recordo un dia que, fa molts anys, reformant la cuina, en vam haver d’aixecar una: aquella era una rajola de veritat, no com les d’ara que es trenquen com si res! La rajola mateixa devia de fer deu centímetres de gruix, i la massilla corresponent estava enganxada amb força tal que la vam haver d’arrencar sencera, des dels fonaments. Les parets de l’eixida són blanques i altíssimes, tant com dos dels tres pisos del casalot. La paret que també ho és del veí, la de la banda esquerra segons es surt, està plena de plantes que en pengen i s’hi enfilen. La majoria de les plantes neixen des de l’espai on el meu pare hi va fer, fa molts anys, un solc limitat per una mini paret d’uns deu centímetres d’alçada, a tall de jardinera, perquè la meva mare hi pogués plantar el que volgués. Els primers anys de viure aquí, quan teníem pocs mobles i molt espai, les plantes van ser útils per omplir l’abundància de buidor en la que vivíem. A mesura que es van anar comprant mobles, les plantes es van anar traslladant del menjador cap a la jardinera de l’eixida. Llavors, no hi havia cap que fes més d’un metre i mig d’alçada. Però amb els anys, la planta del llorer, les campanes vermelles, i el gessamí, sobretot el gessamí, han anat creixent i creixent i creixent
Les flors blanques del gessamí cauen a terra en desenes durant els mesos d’estiu, i perfumen intensament la planta baixa de la llar familiar. Quan la meva àvia va viure aquí, les recollia pel matí, després d’haver-se pres el seu cafè amb llet molt calent. Per la tarda, la meva mare les tornava a escombrar i, per la nit, abans d’anar a dormir, ja en tornaven a haver, caigudes amb gràcia pel terra o reposades sobre les altres plantes que pengen de la paret. El gessamí va créixer tant, i es va fer tan fort, tan potent, que la tija es va anar transformant en tronc, i el tronc va anar estenent les seves arrels sota terra, al llarg dels anys. Tantes arrels va criar, que una de les robustes rajoles, sorprenentment, va començar a esquerdar-se. En adonar-se’n, el meu pare va decidir que havia arribat el moment de retallar la planta perquè deixés de ser salvatge, perquè deixés de ser innocent. La meva mare hi va estar d’acord: el gessamí era un fill seu, però no podia deixar que trenqués les rajoles.
Així doncs, un dia va venir un amic del meu pare de tota la vida, amb una enorme escala de fusta, i un des de casa del veí i des del terrat, i l’altre des de la mateixa eixida i des d’una finestra de casa del pis de dalt, van començar a retallar i retallar i retallar. Quan jo vaig arribar aquell vespre, vaig trobar la meva mare plorant: mira què han fet amb el gessamí. I el gessamí havia tornat a fer poc més d’un metre i mig, com si hagués tornat a l’adolescència. El meu pare mirava de seguir consolant-la, dient-li que en comprarien un altre i el tornarien a plantar al mateix lloc, i que l’anirien tallant una mica cada any perquè això no tornés a passar.
Aquesta plàcida nit de juliol, mentre em fumo un mai d’amagades i inspiro l’olor de les flors del jove gessamí que puja per la paret del meu darrera, penso en lo maca que és aquesta eixida. M’encanto amb la tauleta rodona de ferro pintat de blanc i les cadires a joc. Observo les onze potes que floten sobre les robustes rajoles de terra i la manera com el rovell del ferro les contamina amb el seu taronja cansat. Sobre el vidre de la tauleta, aquesta nit descansa una preciosa orquídia blanca, esvelta i delicada, alta, elegant. Dèbil. El meu pare li va regalar a la meva mare pel seu vint-i-vuitè aniversari de casats, ara farà prop d’un mes. L’orquídia està dins un pot de plàstic transparent, ple d’aigua. Penso que no compta amb l’aixopluc de la terra ferma amb que compten les altres plantes. És fràgil, però fa més d’un mes que és viva. Potser en tingui prou amb l’escalfor del dia i amb la bonança de les nits d’estiu.
Llavors, just llavors, un pètal se’n desprèn i cau. A càmera lenta.
I ja ho entenc: l’orquídia s’esvairà rodejada de la pau d’aquesta eixida.
s
